31 octubre 2008

De pinceles y nuevas ilusiones

Foto: Cuadro «Visión galaica» - Autora: María Xesús Díaz

Estos días me he dado cuenta de que me encanta (y me relaja) esto de "darle a los pinceles"... Siempre me ha gustado el dibujo y eso de plasmar colorines sobre un papel. De hecho me atrae todo lo relacionado con la creatividad y las artes en todas sus posibles formas. Ya había tonteado un poco hace años con acuarelas y ahora he redescubierto esa afición iniciándome en el óleo. Pintar el cuadro que os muestro aquí arriba es mi reto... Ya os "expondré" que ha salido de todo esto (si no es un churro dañino a la vista, claro)... De momento, lo he cogido con mucha ilusión y los minutos se me pasan volando manchando aún con poca destreza un trozo de tela.

30 octubre 2008

Camins...

Foto: Algun lloc perdut entre Cantàbria i Astúries - by kiukara

Mira endevant... Veus el camí? No t'amoïnis, veuràs que es fàcil de seguir i difícil perdre's, només has de caminar recte. Disfruta del paisatge i somriu a cada pas. Respira profundament i sent com l'aire acaricia els teus pulmons. Conforme vagis avançan aniràs trobant l'ajuda de pedretes que t'indicaran que vas en la direcció correcta. No dubtis, no tinguis por. Si el teu instint i el teu cor decideixen que has de girar a l'esquerra... Gira! Oblida la "norma" i fes cas del que el teu interior t'aconsella. Ells son les teves millors pedretes. Deixa de banda qualsevol raó, fins i tot la raó mateixa. Sempre et quedarà l'opció de tornar enrere, desfer el camí, trepitjar sobre les teves pròpies petjades i seguir endevant... Sempre avançant. Gira el cap només per a veure el llarg camí recorregut. Cada nova etapa és un triomf.
I si plou... No desesperis, despulla't i deixa que a pluja et cali fins l'ànima... Total, només es aigua.



«Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tressor»

15 octubre 2008

Y a veces una canción lo dice todo...


It's four in the afternoon I'm on a flight leaving L.A.
Trying to figure out my life and my youth scattered along the highway
Hotel rooms and headlights, I've made a living with a song
Guitar as my companion, wanting desperately to belong
Fame is filled with spoiled children we grow fat on fantasy
I guess that's why I'm leaving, I crave reality

So goodbye Alice in Wonderland, goodbye yellow brick road
There is a difference between dreaming and pretending
I did not find paradise
It was only a reflection of my lonely mind wanting
what’s been missing in my life

I'm embarrassed to say the rest is a rock and roll cliché
I hit the bottom when I reached the top
But I never knew it was you who was breaking my heart
I thought you had to love me, but you did not
Yes, a heart can hallucinate, if it's completely starved for love
It can even turn monsters into angels from above

You forged my love just like a weapon
And turned it against me like a knife
You broke my last heartstring
But you opened up my eyes

So goodbye Alice in Wonderland, goodbye yellow brick road
There is a difference between dreaming and pretending
That was not love in your eyes
It was only a reflection of my lonely mind searching
For what’s been missing in my life

And growing up is not an absence of dreaming
Its beingable to understand the difference between
The ones you can hold and the ones that you've been sold
But dreaming is a good thing, cause it brings new things to life
Pretending is an ending that perpetuates a lie
Forgetting what you are seeing for what you've been told

Truth is stranger than fiction, this is my chance to get it right
Life is much better without all of those pretty lies

So Goodbye Alice in Wonderland
You can keep your yellow brick road
Cause there is a difference between dreaming and pretending
These are not tears in my eyes
They are only a reflection of my lonely mind finding
They are only a reflection of my lonely mind finding
I've found what’s missing in my life




13 octubre 2008

Des-inspiración...


Esta noche en la que las dudas vuelven a conquistar mis pensamientos, clavando en ellos su bandera de llegada y proclamándose vencedoras absolutas de mis sinrazones, me ha dado por repasar lo escrito tiempo atrás en este mi blog. Leyendo mi pasado "blogueril" me he dado cuenta de que últimamente se me atragantan las teclas y que, al contrario de lo que me ocurría antes, tengo poco (o nada) que contar. No se si se trata de pereza o, tal vez, de que mis neuronas están agotadas de repetirse, de cantar cien veces la misma canción, de marearse en un bucle con el mismo insípido final. Lo cierto es que últimamente no me inspiro mucho, aún cuando en mi cabeza se amontonan retales de sentimientos que luchan por salir y convertirse en letra, en palabra y hasta en frase, pero se ahogan en el camino que separa a mi mente de mis dedos y los párrafos empezados acaban sus días en el botón de suprimir. Quizás no me es fácil ahora vomitar a través de mis manos todo lo que me gustaría expersar, a sabiendas de que hay quien se pasea por aquí y lee... Quizás no sea esa la razón, pero es la que me autojustifica, porque tampoco de eso soy consciente; cuando escribo lo hago hablando conmigo misma y últimamente, supongo, tengo poco que decirme... O como cantan por ahí «tengo tanto que decir que mejor me callo» o es posible que me inunde cierta «estupibilidad»...




«Diga lo que diga todo va a sonar igual, soy un desenlace a punto de continuar, en algún resquicio perdí todo el juicio, soy el paso torpe que te pisa al bailar en una fiesta a la que nunca me invitarás. La destreza no me habla, el cuerpo se me escapa y mi balanza se destensa si alguien no me agarra...»

12 octubre 2008

Potser només una il·lusió...


Puja el cel, despulla el blau,
mira la llum com va caient, sota la pell
el teu somriure enrampa, dins dels teus ulls vull perdre'm,
no vull tornar més, fa massa fred.

Podria ser tan fàcil si tu vols,
podria ser senzill, només amor,
podríem ser un de sol però ser tots dos,
al mateix temps, obrint de bat a bat el cor.

Lliga'm amb un son ben dolç,
abriga't fort amb el meu cos, la nit s'encen,
un mar profund m'abraça, la teva pell és el meu cel,
jo el sol rogent de mitjanit.

Podríem ser tan fràgils sense amor,
podríem ser dos nàufrags en un got,
podríem ser tots dos però ser tu i jo, al mateix temps,
vivint només una il·lusió.

Diga'm tots els teus secrets
i els misteris de l'univers, te'ls guardaré.
Diga'm com tornar a casa,
dóna'm la clau que he estat buscant,
tot aquest temps, diga'm on ets.

Podria ser tan màgic si tu vols,
podria ser el destí vessant tresors,
podríem ser tu i jo però ser un de sol, al mateix temps,
obrint de bat a bat el món, sense cap por,
com un transparent mirall de foc, sense dolor,
un camí que sempre et du a algun lloc,
un mar d'amor, una flor que s'obre a poc a poc.

Potser només una il·lusió...


[ Sota la pell - Gerard Quintana ]

07 octubre 2008

Perdida


[ Y si no me encuentro... Me reinvento ]


02 octubre 2008

...


[ Tenía tanto que decir que me quedé muda de razones ]